Josep Joan Badía

Recuerdos de Anjara

"Al atardecer Anjara, vestida de minaretes, se hace eco de llamadas a la oración, unas pocas horas antes las campanas de la Parroquia de la Visitación revolotean sembrando sones de Sacramento compartido.

Todo es contraste, y es que Jordania toda ella es un continuo mosaico de contrastes. Inmersos en ese mar de realidades diversas, estábamos nosotros, extraños acercados, en la arriesgada aventura de hacer dejándose hacer.

Dejamos una siembra, Dios sabe para que frutos. En la tierra de mi memoria guardo, como tesoros nuevos, la bravura de aquellas universitarias llenas de ganas de aprender; la atención de los adolescentes, intentando en sus luchas, conocer actividades para dar sentido al tiempo de ocio; la curiosidad, siempre sonriente, de aquellas mujeres reunidas; y especialmente, las miradas intensas, de los niños, faltos de horizontes y llenos de espontáneos presentes. Y con gratitud inmensa, emocionada y estremecida, reconozco la labor, el sacrificio, la dedicación que ha significado para todos llevar adelante, día a día, ese proyecto de animar a que pudiesen llevar a la vida todo lo que comporta un Esplai.

Que Santa María bendiga a todos -As saläm âlaiki, iä Mariam- "
28 agosto 2007

Llum de llànties…

01.- “En la teva llum trobem la llum”

No fa gaire vaig despertar-me mentre dormia. Normalment dormo sense interrupció i profundament, com que les hores que tinc per a dormir son minses dormo amb mes intensitat i així ho aprofito mes.

Aquell nit, en desvetllar-me, tenia una imatge fixa en el cap, semblava real. Era una flama intensa, vivaç i ensems senzilla. La seva llum tènue desprenia un suau calor i feia agradable l’estada. No era com un foc que tot ho consumeix. Era una llum que descobria la llum. Aquella flama humil reflectia una llum mes gran que tot ho embolcallava de bellesa i harmonia.

La imatge va mantenir-se un temps en el meu cap. Intentava conservar-la tot el que vaig pogué, em feia be. En desaparèixer vaig sentir una certa tristor, però havia deixat un pòsit, un reflex, no hi era i continuava en el meu record, ara ja no era una imatge, una visió mental, era un record, una petja.

Vaig pensar en el projecte Jordània. És una senzilla, humil i entusiasta flama que brilla en mig d’un mon difícil d’il·luminar. Portarem aquesta flama. Aquells nens, adolescents i joves també ens oferiran la seva petita flama, i al acomiadar-nos, tots tindrem amb nosaltres la petja d’aquest haver compartit junts les postres petites llums.

I podrem dir-nos els uns als altres “en la teva llum trobem la llum”.

Juliol 2007

02.- “M’ensenyareu el camí que du a la vida”

Has vingut al sopar amb un pomell d’hortènsies acabades de collir. !Quin detall, per part teva!

Mentre prenem unes begudes i ens entretenim del ensopiment del capvespre amb converses, m’he fixat en el gerro on les han posades. M’atrauen les voluminoses esferes atapeïdes de petites flors colrades de malva i fúcsia. S’agraeix l’espurna verda de les fulles en contrast amb el to pujat dels pètals.

La natura ha anat aprenent, generació rera generació, l’art de sobreviure evolucionant amb bellesa.

Potser sigui aquesta l’assignatura mes difícil per a tot ésser viu: aprendre convertint en bell i harmònic el que s’ha après.

Ara, que soc a casa, guaito les fotografies dels nens d’Anjara. Em pregunto si ells, i tota la resta de nens del mon, estaran creixent transformant en bellesa l’après.

Penso que apareixerem a les seves vides com aquelles flors, tallats temporalment del jardí del nostres espais acostumats. Intentarem aportar-los quelcom del que hem après, i ens emportarem noves experiències pel nostre aprenentatge.

Preciós serà haver assistit junts, ells i nosaltres, en aquest dies, a l’escola del camí de la vida.

Prego a Déu, a la vida, a la saviesa que nia en el fons de cada ésser, que sapiguem després fer-ne brollar primaveres d’existència.

Juliol 2007